• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 

• 09/06/2009 | Entrevista a la revista Enderrock

  Enderrock: Eufòria versus esperança. Es tracta de dos conceptes incompatibles?
  Jaume Pla: Quan parlem d’eufòria i esperança no ho fem en referència al significat concret que poden tenir els dos mots. Amb l’eufòria volem expressar aquella satisfacció instantània i material, a curt termini, la que ens exigeix poc esforç. L’esperança l’entenen com una opció de futur: projectar, construir, tenir paciència… Hi ha una sèrie de valors sovint menyspreats. En aquest partit entre l’eufòria i l’esperança, la primera guanya per golejada: no es tracta d’un resultat ajustat, sinó una diferència molt amplia. Però darrere l’eufòria hi ha un precipici de buidor.
  

   

  Edr: El partit està perdut o hi ha marge per remuntar?
  J.P: No ho sé. Jo estic en una fase inicial, acceptant el problema. Constato tot el que veig al meu voltant i de solucions tampoc n’aporto gaires. El disc és un toc d’alerta: cap a on estem anant? Les consqüències de l’escalada no poden ser gaire saludables.
  

   

  Edr: Aquest és un àlbum menys pop que “Si els dits fossin xilofons” o “Esgarrapada”. Creus que potser serà més apreciat per la crítica que pel públic?
  J.P: No és un àlbum tan accessible com els altres de Mazoni en català, perquè en certa manera la dualitat entre eufòria i esperança també la podem aplicar en el pla musical. Potser no cal esperar que tots els discos agradin a la primera: hi ha cançons que necessiten més temps per ser assimilades. No em fa res que la gent que escolti per primer cop quedi desconcertada, sempre i quan planti una llavor en l’oient que faci que hi torni més tard.
  

   

  Edr: “Eufòria 5, Esperança 0” té més referències en el pop i el rock britànics dels anys noranta que no pas en els clàssics del país com Pau Riba o Sisa?
  J.P: En part sí. Els referents britànics sempre hi han estat, hagi cantat en català o en anglès. A diferència d’altres treballs, no hi ha cançons tan pop com “Memòria” o “Se’m moren les plantes”. La melodia pop hi és però només treu el cap en alguns moments puntuals.
  

   

  Edr: Has volgut subvertir a consciència els esquemes més clàssics?
  J.P: Quan vaig posar-me a fer cançons en català per al disc “Esgarrapada” vaig haver de seguir tot un procés d’aprenentatge, perquè feia quinze anys que no escrivia cançons en la meva llengua. “Si els dits fossin xilofons” va ser un altre graó. Ara em sembla que he començat a trobar-me. Sempre he intentat buscar la diferència amb els altres grups, i això sovint implica allunyar-se dels elements més habituals. No m’imagino cap altre grup interpretant les meves cançons.
  

   

  Edr: Un dels elements diferencials a nivell musical d’ Eufòria 5, Esperança 0 és que esta enregistrat amb dues bateries…
  J.P: Hem volgut incidir en el ritme, perquè en gran part de la meva trajectòria m’havia fixat més en la melodia. Una manera de fer-ho era plantejar les cançons amb dues potes a la percussió. Als directes aquesta opció dóna molta força. Fa set o vuit anys m’agradava molt composar, però ara he agafat molt de gust pel directe. Suposo que ho fa que a partir d’”Esgarrapada” hem pogut consolidar una banda amb química, que ja fa tres anys que estem junts. El procés de producció ha estat un dels més llargs que recordo, l’hem enllestit entre tots.
  

   

  Edr: Les cançons tenen un punt nihilista. Has volgut retratar una generació desencantada?
  J.P: Vivim en una societat en la qual el plaer material és la creença suprema. Jo, per exemple, no crec en Déu. Però em fa gràcia que la gent es rigui d’uns sentiments religiosos que percep antiquats quan en realitat està enganxada a déus igual de forts, com per exemple els diners. Vivim en un moment en què tot el que no pots tenir ara i aquí ja no és important. Amb la música passa el mateix, les modes fan que un grup que avui fa un disc prometedor demà ja no tingui cap interès. Cal tenir en compte, això sí, que parlo des de dins, perquè també formo part d’aquest sistema.
  

   

  Edr: La contradicció és una de les constants d’aquesta nova generació?
  J.P: És molt més present ara que fa només trenta o quaranta anys. Els nostres pares tenien moltes menys opcions, però molta més seguretat vital. Avui, en canvi, tot es qüestiona. Tinc una parella, però en podria tenir una de millor? Tinc espai per mi, però en podria tenir més? En part és positiu, perque el ventall vital és més ampli, però també té la part negativa: la saturació que suposa que ningú vulgui renunciar mai a res. És com la selva: vull això i si no m’ho dones tu, algú altre ho farà. Així, podem passar-nos tota la vida buscant sense poder trobar mai res.
  

   

  Edr: Enmig d’aquesta selva consumista, l’única opció és passar-se a la guerrilla, tal com cantes a la cançó “Apocalipsi now”?
  J.P: En relació a aquest tema hi ha una anècdota prou curiosa, i és que molta gent ha entès que canto “m’en vaig a la Garriga” en lloc de “m’en vaig a la guerrilla”… I són conceptes bastant diferents! És una opció difícil. Cal començar per allunyar-nos dels estereotips vitals que tots tenim a sobre i que ens haurien d’agradar per força. Si fas música, t’has de preguntar per què caram fas música. A mi m’hauria estat més fàcil fer un altre tipus de disc, de caràcter pop total, que és el que més convindria a la meva carrera, perquè així hauria pogut rendibilitzar tot el que he anat sembrant aquests últims anys. Però que em compensa més, deixar-me anar i dir tot el que tinc ganes de dir, o apostar per tenir més comencialitat?
  

   

  Edr: Com va anar l’experiència de distribuir “Si els dits fossin xilofons” amb l’Enderrock?
  J.P: Va ser una manera d’accelerar el procés d’acceptació de les cançons per part del públic. Amb “Esgarrapada” va haver de passar molt més temps perquè la gent assimilés el disc, i amb la distribució amb l’”Enderrock” va ser gairebé instantani. Cal tenir en compte que la crisi econòmica que s’afegeix a la crisi discogràfica en general, ens obliga a tots plegats a buscar maneres diferents de difondre la música. No ens podem limitar a posar el Cd a l’fnac a 18 euros i esperar que la gent el compri. Bankrobber sempre ha portat una política de preus baixos per estimular la venda, i l’operació amb l’Enderrock va anar en aquesta direcció.
  

   

  Edr: Com veus l’escena que hem batejat com a “nou pop independent”. Té algun futur a nivell popular?
  J.P: És una escena que funciona amb dièsel, però cada pas que fa és més ferm que l’anterior. Òbviament no tenim el mateix grau de reconeixament i públic que els grups de rock català dels noranta, però cal tenir en compte que després del boom hi va haver el cataclisme. Nosaltres anem sumant de mica en mica. I la veritat és que les presentacions del nou disc estan anant molt bé pel que fa a públic. Avancem sobre passos ferms, i una prova d’això és que hagi aparegut un grup com Manel, que està tenint molt de ressò popular.
  

   

  Edr: Grups com Mazoni, Mishima o Manel són el relleu d’aquell “rock català”?
  J.P: Respecte a Mazoni, no crec que siguem un relleu en tota regla, perquè han passat molts anys des de llavors i han aparegut molts grups. Sí que hem marcat l’inici d’una altra era en el rock en català. Veig aquella escena com un moviment molt més social, amb referents al rock més clàssic. La nostra ha estat una investigació molt més musical, i hi hem afegit el factor de la llengua quan ens hem tret de sobre el prejudici de cantar en la nostra llengua. En el meu cas, admeto que ha estat un prejudici que he hagut de superar perquè no m’agradaven especialment els grups de l’escena anterior i vaig haver de fer tot un procés per canviar de xip per adonar-me que efectivament, el que feia també ho podia fer en català. Ara falta que part del públic de la música independent faci el matei procés.
  

  

comentaris

• madame psicosis ha dit...
  11/06/2009

  molt interessant!

• JM ha dit...
  15/06/2009

  Els referents que té Mazoni són més interessants que els dels anys noranta.

• JM ha dit...
  15/06/2009

  Tampoc crec que Mazoni es pugui comparar amb Manel o Mishima.

• pep ha dit...
  26/08/2009

  Acabo de desobrir aquest home i crec que és moolt i molt gran.